LA MÀQUINA DE FER DEURES
![[mÃ]](https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgEB52EllgbkgjRKii8aUL-y4Uv87CnA0mPdDN7MGCqKE3ZqkpysB84LkXh4wt0xePeXKWx_dmLLoVq8LV-XlmzJN8whMoePQdtGQNsUv3T2HaGhrmtUn9rMfN_bhpo03roabK_m0LjzX3a/s1600/m%C3%83)
Un dia, un tipus ben
estrany va trucar a la porta de casa nostra: era un homenet divertit, com us ho
diria?, poc més alt que un parell de llumins. Portava a l'esquena una bossa més
gran que ell.
- Tinc unes màquines per vendre- va dir.
- A veure- va dir el meu pare.
- Mireu, és una màquina de fer deures. Es pitja el botonet vermell per resoldre els problemes, el botonet per fer redaccions, el botonet verd per aprendre geografia. La màquina ho fa tota sola en un moment.
- Compra- me-la, pare!- vaig dir jo.
-Està bé, quan en voleu?
-No vull diners- va dir l'homenet.
-Però, que treballeu per no res?
- No, però a canvi de la màquina no vull diners. Vull el cervell del vostre fill.
- Que sou boig? -va exclamar el pare.
- Escolteu -va dir l'homenet, somrient-, si els deures els hi fa la màquina, per a què li serveix el cervell?
- Compra'm la màquina, pare! - vaig suplicar jo-. Què n'he de fer del cervell?
El pare em va mirar un moment i després va dir:
- Està bé, preneu-li el cervell i no se'n parli més.
L'homenet em va prendre el cervell i el va posar a dintre d'una bosseta. Que lleuger que anava, jo, sense cervell! Tan lleuger, que vaig començar a volar per l'habitació, i si el pare no m'hagués agafat a temps hauria sortit per la finestra.
- L'haureu de tenir dintre d'una gàbia, ara -va explicar l'homenet.
- Per què? -va preguntar el pare.
- Perquè no té cervell, vet aquí. Si el deixeu anar, volarà pels boscos com un ocellet i en pocs dies es morirà de fam!
El pare em va tancar dintre d'una gàbia com un canari. La gàbia era petita i estreta i no em podia moure. Els barrots em comprimien, em comprimien tant, que...al capdavall em vaig despertar esglaiat. Sort que només havia estat un somni! Us asseguro que em vaig posar de seguida a fer els deures.
Contes llargs com un somriure, Gianni Rodari
- Tinc unes màquines per vendre- va dir.
- A veure- va dir el meu pare.
- Mireu, és una màquina de fer deures. Es pitja el botonet vermell per resoldre els problemes, el botonet per fer redaccions, el botonet verd per aprendre geografia. La màquina ho fa tota sola en un moment.
- Compra- me-la, pare!- vaig dir jo.
-Està bé, quan en voleu?
-No vull diners- va dir l'homenet.
-Però, que treballeu per no res?
- No, però a canvi de la màquina no vull diners. Vull el cervell del vostre fill.
- Que sou boig? -va exclamar el pare.
- Escolteu -va dir l'homenet, somrient-, si els deures els hi fa la màquina, per a què li serveix el cervell?
- Compra'm la màquina, pare! - vaig suplicar jo-. Què n'he de fer del cervell?
El pare em va mirar un moment i després va dir:
- Està bé, preneu-li el cervell i no se'n parli més.
L'homenet em va prendre el cervell i el va posar a dintre d'una bosseta. Que lleuger que anava, jo, sense cervell! Tan lleuger, que vaig començar a volar per l'habitació, i si el pare no m'hagués agafat a temps hauria sortit per la finestra.
- L'haureu de tenir dintre d'una gàbia, ara -va explicar l'homenet.
- Per què? -va preguntar el pare.
- Perquè no té cervell, vet aquí. Si el deixeu anar, volarà pels boscos com un ocellet i en pocs dies es morirà de fam!
El pare em va tancar dintre d'una gàbia com un canari. La gàbia era petita i estreta i no em podia moure. Els barrots em comprimien, em comprimien tant, que...al capdavall em vaig despertar esglaiat. Sort que només havia estat un somni! Us asseguro que em vaig posar de seguida a fer els deures.
Contes llargs com un somriure, Gianni Rodari
